Entrevistes

«Ni m’agrada ni m’interessa el derrotisme»

L’Etna Miró (Barcelona, 2001) és escriptora. Acaba de publicar la seva òpera prima, Amèlia de les Camèlies (Cap de Brot), una sàtira de la joventut intel·lectual barcelonina. Una joventut pretensiosa, egoista i interessada, però també innocent i ridícula, que es passeja per un ambient cultural on tot està per fer i tot és possible —més o menys. Barcelona no és Barcelona, sinó un circuit de llocs, de teatres, museus i llibreries, brillants escenaris del rusc que és la vida en aquest nínxol d’aparences. Ho descobrim seguint l’Amèlia, una noia de 21 anys que estudia Literatura Estudiada, una heroïna romàntica, odiosa i tendra com el món en què s’intenta obrir camí.

Parlar de veus generacionals sol ser ridícul, sobretot pel to infantilitzador que connota: gent jove que fa coses per a gent jove, ves! I a molts ja els agrada que sigui així. Però sentir-se part d’una generació no significa estancar-s’hi. Malgrat que la novel·la té la mena de mala llet, precisa i profunda, que només pot tenir qui pertany a aquest món, qui el coneix i l’aprecia, la gràcia del retrat albira un talent, una serietat i una ambició literària que no es poden tractar amb condescendència. Fem el cafè en una terrassa de Gràcia. La gent zumzeja pel carrer i els nens surten d’escola.

Núvol, 06/03/2026
Entrevista sencera

«Que la fe vagi lligada a una adscripció nacional és el que voldrien els espanyols»

La nostra casa de barrets ha tingut per bé enviar un humil articulista a entrevistar Montserrat Dameson (La Garriga, 1997), a propòsit del seu primer llibre. El lloc sagrat (Albada) és un assaig autobiogràfic que narra un camí espiritual, el seu camí espiritual. Capítol rere capítol, de la capella de l’escola a l’Abadia de Montserrat, passant per Taizé, la catedral de Solsona o la Seu Vella, és un camí que avança i recula i avança de nou tot fent aturada en aquells llocs que, espiritualment i física, d’una manera o altra, la condueixen a Déu.

El lloc sagrat és sobretot un testimoni de fe, una fe viscuda i reflexionada. Però també és un sondeig de les idees canviants i permanents que l’envolten, i sobre les quals l’autora —a qui se’m fa estrany dir autora— fa anys que pensa i escriu en aquestes i altres pàgines. Unes idees que aterra i enlaira amb la gràcia de qui reconeix el paisatge i s’hi sap segura. Independentment de les creences del lector, la prosa de Dameson il·lumina, posant les paraules si no exactes, justes, un camí; un bell camí íntim del qual, com diu Roger Mas, “qui torna ja no ets tu”. Xerrem una estona per videotrucada (perquè el país és petit, però no tant).

Núvol, 02/04/2026
Entrevista sencera

«En un poble no cal un ‘pipican’»

Molta gent parteix de la premissa que els pobles són especials —i, si no ho són, han de fer que ho siguin. Que siguin autèntics, que siguin encantadors, que siguin alguna cosa que edulcori les nostres vides, un decorat sobre el qual projectar-nos i bastir els nostres discursos personals. Per això, quan decorat i realitat xoquen, quan no volem que sonin campanes, quan volem edificis reformats i genuïns a parts iguals, terrenys purs i una cultura ideal, el conflicte emergeix. Ja no parlem (només) de turistes i estiuejants, sinó de potencials vilatans, de gent que busca alguna cosa al poble, que vol viure-hi i, alhora, no suporta el tipus de vida que s’hi esdevé. 

Mar Camps (Palamós, 1991) es proposa desfer aquest decorat, aquesta realitat irreal, no només explicant que els pobles existeixen al marge de la romantització i les exigències de les ciutats, sinó mostrant-ho, narrant aquesta vida. Així, entre l’assaig, el manifest i la crònica, No vingueu al poble a reposar critica una mirada —aquella que mitifica i desdenya els pobles a parts iguals— i en revalora una altra; una de més autocentrada, hiperlocalista, que narra com s’ha d’entendre i respectar un tipus de vida —abraçant tota la seva singular mediocritat— abans d’apropiar-se’l. Potser la diferència entre ser de poble i viure-hi, al capdavall, no rau en la idealització o en la performativitat, sinó en el coneixement. En parlem amb ella al cor de l’Eixample, perquè a l’enemic se l’ha de tenir a prop.

Núvol, 12/06/2026
Entrevista sencera